conte: l'últim viatge

Mica a mica la vida se m'escapa. Paradoxalment, no perdo la consciència. Continuo sent tant conscient com fa una hora, quan les forces començaren a abandonar-me. La por que tenia a morir s'ha anat substituint per una serenor calmada i tranquil·la que m'ompla i em reconforta.

El cos no em respon. No aconsegueixo enfocar ni dirigir els ulls a cap lloc en concret. Lentament van a la deriva. El dolor que durant dies interminables m'ha turmentat, ara és extern a mi. Sembla que sigui un altre jo qui l'experimenti.

També ha desaparegut la por a deixar enrere als que estimo. No se si era por a deixar-los sense un punt de referència o vanitat a pensar que realment em necessiten. Continuaran vivint la seva vida. Riuran, estimaran, odiaran, ploraran... i de tant en tant, em recordaran. i jo no hi seré. Realment té importància? Ara, amb una claredat immensa, me n'adono que no. Dono l'esquena a totes les pors que he tingut ara i sempre, i accepto el que inexorablement s'acosta.

Dolçament la vida, ja cansada, s'apaga, renuncia a la lluita i exala l'últim sospir. El pit resta immòbil i el só ronc de la respiració deixa pas al silenci.

Un altre cop, inexplicablement, la consciència no desapareix. Una foscor intensa però reconfortant, m'envolta plàcidament. interiorment somric. Si... somric!. Amb una energia que em desborda, de nou em sento jove. Sento que el meu ser -perquè no puc dir-ne cos- està fet d'energia, de matèria, d'aigua, de foc... de no-res i de tot a la vegada. i batega. No amb un batec constant, sinó amb un batec que segueix un ritme, marcat per una dolça melodia. La simfonia perfecte. La que qualsevol músic voldria composar. i em pregunto, d'aquí sorgeix la música? ¿és per això que ens desperta tantes emocions? Noto instintivament que al meu interior en conec la resposta.

Amb una pau immensa, tinc ganes de començar el viatge que sem presenta. Avanço amb pas ferm. No se què tinc al davant, ni el que m'espera. Però sí sé que serà un viatge emocionant. Serà el més gran i últim viatge.

viure el present, mentre treballes

Quan tens molta informació amb la que treballar i has de destriar la que necessites de la que no, és molt fàcil equivocar-te o deixar-te coses.

Des de fa uns dies faig una feina d'aquest tipus.

Com tot, al començar a fer una cosa que no has fet mai, has d'aprendre'n.  Avui s'ha complicat la cosa perquè s'havien de controlar encara més coses que els dies anteriors.  He vist que a la vegada volia estar per masses coses i em posava nerviós i m'estresava.  Hi ha hagut un moment que he recordat allò de viure l'instant present i he pensat en concentrar-me en en la dada que tenia que entrar en aquell moment.  Una sola dada, com un teléfon o pensar que tenia que entrar les dades d'una persona i pensava en quines entrar.  Una mica com estar pel moment present del que parla la meditació, el budisme o el mindfulness.  D'una manera light però que en aquell moment n'hi havia prou.

Ha sigut més fàcil fer-ho aquesta vegada que altres, suposo que ha sigut perquè he arribat a enfadar-me i estressar-me molt i m'ha servit per donar un pas més i fer-ho millor.
He llegit i sentit moltes vegades que al posar-te en una situació límit, és quan més aprens.  És fàcil de dir.  Com tothom evito aquestes situacions, conscient o inconscientment.

Un altre cosa que aconsegueixo fer des de fa un temps és no jutjar les coses com a bones o dolentes, o m'agraden o no m'agraden, i això deu haver ajudat a que avui em relaxés i em concentrés en fer cada cosa en el seu moment i no pensar en altres coses.

Ara la qüestió està en fer que no sigui una cosa esporàdica.
Per aconseguir això, fa falta tenir ganes de repetir-ho, recordar constantment que vols aplicar-ho i finalment fer-ho.

conte: instants de felicitat

Avui és un dia especial.  S'estimen sense impureses, amb un amor pur que és més que la suma de tots dos.  És la suma d'anys d'estimar-se.

Tots dos com a un duet de violí que toca una melodia, es complementen mentre encenen les espelmes, fan el sopà i paren la taula.  Un posa un plat, mentre l'altre a la vegada posa la copa a uns centímetres.  Es miren amb mirades de complicitat, ballant un vals que han ballat milers de vegades.  Però cap ha sigut com aquesta.  Avui és un dia especial.  És el seu cinquantè aniversari.

Ell de tant en tant, com si fos fortuït, li acaricia la mà al deixar una forquilla al costat d'on ella deixa un ganivet.  Pot semblar que és una nota mal tocada en la cançó que interpreten.  Un gest mal executat que fa sonar malament una nota.  Però és tot el contrari.  Són notes que realcen la bellesa del moment.  És com una nota tocada per sobre de la resta que marca un moment àlgid.

Es miren amb complicitat i tendresa.

A ella li agrada que ho faci.  Per un instant se sent flotar.  Tot i els anys, encara se sent com una adolescent.  Es sent lleugera com una fulla, ballant al so de la cançó més maca del món.  Està expectant en tot moment per veure què serà el següent que farà ell, posant-se vermella només de pensar-hi.

Tots dos somriuen tranquil·lament.  Són feliços i viuen el moment present.  Són moments de complicitat i sensualitat que els uneixen encara més.

Fa temps es van adonar que l'amor no té mida i cada dia el fan créixer una mica més.

conte: La sort és al teu costat, només has de veure-la

Cada dia es lleva esperant que d'una vegada la seva sort canviï.  Té una feina que no li agrada.  Una parella que no l'estima.  Nota com l'envolta un núvol fosc que tot al seu voltant ho enverina.

Afronta el dia a dia amb desgana i una buidor a l'ànima que el desgasta mica a mica.  No entén perquè per ell ningú es preocupa.  Perquè no li pregunten com està, com li va la vida.

Però la vida no és del color del cristall amb què es mira.  La seva dona sí se'n preocupa.  Intenta parlar-hi però ell no l'escolta, les seves paraules són com paper d'estrassa que li fan sagnar l'ànima.

Si ell algun cop s'hagués preocupat per escoltar-la sense jutjar-la, s'hagués adonat que no l'odiava; l'estimava.  Si hagués escoltat els desitjos i els neguits de la seva dona, s'hagués adonat de com l'estimava.  i hagués conegut una petita passió d'ella.  Hagués vist que a la terrassa hi té el seu petit paradís.  Un paradís fet de flors.  Les cuida amb amor, tal com a ell voldria cuidar, però ell no es deixa. Si li demostrés una mica d'amor, ella li hagués explicat que de tant en tant, en una de les torretes hi creix la sort.  Hi creix un trèvol especial, un trèvol de 4 fulles.  Un trèvol que potser, ves a saber, li hagués canviat la vida.

Perquè si no mires el que tens al voltant, si no et preocupes per la persona que tens al costat, si no afrontes la vida il·luminant-la en comptes d'enfosquir-la, la sort passa pel teu costat sense veure-la.  La sort, com una nena amb vestit nou i mirada radiant, fins i tot et crida, salta, intenta fer-se veure i et somriu amb alegria.  Però tu crispat per una ment que et limita, no la veus i la sort, amb el cap cot i una llàgrima, se'n va tota trista.  i tu lector, potser ja te n'has adonat, la sort en aquesta història no era el trèvol, la sort estava disfressada de dona, la dona que l'estimava.

Amor incondicional i acceptació

Al twitter s'ha desencadenat una conversa que m'ha fet re-capacitar en què penso sobre l'amor (amor en general per tothom, no només per la parella).

Poso els tweets per saber d'on surt l'explicació que faré.

Tweet inicial: Tere SM

No et busco, ni et conec, ni sé a on ets... Però t'estimo com s'estimen els somnis impossibles

resposta meva

una frasse molt maca, maquíssima. Una manera de pensar que també té la @CarlaGraciaM

Tere SM

M'alegro que t'agradi.Moltes gràcies per la comparació i per seguir-me ;) http://www.lallibretavermella.cat

resposta meva

de res ;) m'agrada la gent que parla amb emoció i totes dues ho feu

Carla

Arriba un moment en què parlar des del cor és l'única manera de parlar, què en penseu? :)

El significat que li vaig donar jo al que va dir inicialment la TereSM, va ser una expressió d'amor general cap a tothom. Últimament estic influenciat per l'amor incondicional que mostra la Carla Gràcia.

Pots estimar com diu el budisme o el cristianisme, estimar als altres incondicionalment. Això vol dir que s'ha d'acceptar que, al igual com tu, els altres tenen defectes i poden haver-hi actituds que no t'agradin. En això hi entra l'acceptació. Acceptar que una cosa que no t'agrada i no la pots controlar, pel que és millor acceptar-la.

Però va més enllà. Es tracta d'acceptar qualsevol cosa que no t'agradi. Si surts al carrer i està plovent, si no ho acceptes, tindràs pensaments que et faran estar malament, t'enfadaràs, etc. Si ho acceptes, arriba un moment que no importa el dia que fa. L'actitud que tens, és més positiva, estàs feliç. Continua agradant-te més que faci sol, però no et fa res que plogui. No pots controlar el temps que fa, així de clar, i l'acceptació et dóna una llibertat molt gran.

Acceptar no vol dir que t'hagis de conformar. Si una persona et parla malament, no has d'acceptar la situació i ja està. Acceptar que una situació és com és, no vol dir que hagis de conformar-te. El primer pas és acceptar que les coses són com són. El segon pas és intentar canviar la situació que no t'agrada.

Quan aprens a acceptar les coses tal com són, sents un alliberament molt gran. Hi ha una sèrie de pensaments negatius que et limiten i que mica en mica deixes de tenir. Desapareixen barreres que et limiten. Ja no estàs en quatre parets que t'oprimeixen i et limiten. Les parets estan cada cop més lluny i tens més espai. Aplicant una metàfora parlant de com és la ment, és com estar en un descampat ple d'herba. Per tot arreu hi ha parets que no et deixen accedir a alguns llocs del descampat. No saps què hi ha darrere. Com més parets tiris a terra, més coses descobreixes. De tu i de la vida en general. Veus una part del descampat i del cel més gran de la que veies abans. Veus que és immens. Pots enfocar la vista en la llunyania com no podies fer abans. Cada cop veus amb més detall i fins i tot veus amb colors més intensos i brillants.

I tornant a l'amor, per poder estimar, has d'acceptar als altres tal com són. Com tot, no existeixen els absoluts. Jo mateix, des de fa 2 diumenges en que vaig veure al “Via llibre” la entrevista a la Carla Gràcia, intento aplicar-ho més. Vaig veure en la Carla, una actitud que vull tenir també jo però tenia pendent d'aplicar. En el “camí” de madurar o de créixer interiorment o ser més savi (dit amb una paraula que m'agrada més i és molt més descriptiva), el camí té moltes branques i estava immers en algunes d'aquestes.

Veure a la Carla, m'ha fet dedicar-me més a aquesta vessant. No aplicar aquest amor incondicional, fa que em limiti i en alguns aspectes estigui encallat. Hi ha molts moments en que “m'ufuscu” i surt el miquel cabronet i surt la mala llet. Amb esforç es pot aconseguir qualsevol cosa i mica a mica accepto més als altres, amb els seus defectes.

I ara, ja d'una vegada ;) contestaré la pregunta de la Carla:

Comentari de la Carla: Arriba un moment en què parlar des del cor és l'única manera de parlar, què en penseu? :)

No he arribat al punt d'estimar incondicionalment de forma total, però com més creixo interiorment, m'adono que cada cop tinc més amor a dins meu. I com més en tinc, més capacitat tinc per tenir-ne. Ho dic d'un altre manera.

capacitat màxima que sóc capaç de tenir: 140

amor que realment sento: 110

El fet de créixer interiorment i sobretot, de sentir amor, fa que la meva capacitat màxima i l'amor que realment sento, augmentin:

nova capacitat màxima: 160

capacitat actual: 130

No se si és massa tècnica l'explicació però no se com explicar-ho d'un altre manera i a més sóc informàtic i les explicacions tècniques venen de sèrie ;)

Resumint: Com més estimo, més capacitat d'estimar tinc. És un bucle que es retroalimenta.

I penso que aquesta capacitat d'estimar, o no té límit o és molt llunyà. Vaig intentar-ho explicar al teu blog, Carla, però no em vaig explicar bé.

Això et du a un estat que fa que l'acceptació sigui molt gran i que també ho sigui l'amor que sents. Van entrelligats.

La Carla suposo que ha arribat a aquest estat i ja no concep parlar d'altre manera que no sigui amb el cor.

És una cosa que mica en mica aniré aconseguint. Amb una mica d'esforç cada dia (pas a pas) es pot arribar a la lluna.

Per posar un exemple de tot això. Mentre sopava, he vist a La 2 un documental del poeta Jaime Gil de Biedma. Estaven parlant amb el Fabià Estapè i ha comentat que el primer cop que el Jaime li va dir que era homosexual, el Fabià li va dir que escrigués poesia. En aquest moment he vist que hi va haver comprensió i respecte per part del Fabià cap al Jaime per la seva homosexualitat.

Sempre m'ha semblat entranyable el Fabià. Però en aquest moment he vist que encara el trobava més entranyable i que fins i tot m'estimava al Fabià. Feia anys que no veia al Fabià i comparant el que pensava d'ell fa uns anys, amb el que he pensat ara, hi ha hagut un gran canvi.

I ara donaré una volta més a tot el que he dit i aniré més enllà. Si evoluciones en altes conceptes a més de l'amor incondicional, per exemple en coneix-et més a tu mateix, saber més com penses, intentar veure des del punt de vista de la persona que t'està parlant (parlar d'això portaria un altre post tant llarg com aquest). Millorar en altres conceptes, et porta més enllà encara. L'amor incondicional és un pas important però no l'únic.

I sí Carla, penso que hi ha un moment que no vols tornar en rere i és l'única manera de parlar. Amb una mica d'esforç hi arribaré. Gràcies per l'empenta que m'ha donat coneix-et.

Què en penseu de tot això?

I, Carla, pel que fa a l'amor, has aconseguit aplicar-lo sempre?

Com la música m'agrada molt i estem parlant d'amor, us deixo una cançó molt maca que ajuda a “estimar”: Clara Peya – T'enyoro

No jutjar els defectes dels altres

Des de fa uns dies, estic acceptant interiorment una cosa intrínseca dels humans. No ens preocupem pels demés. No vols que ningú et trepitgi o et prengui el que és teu però no penses en que a vegades ets tu qui prens als altres i ho fem fins i tot a consciència. Aquesta falta de respecte es dóna en molts àmbits.

A la feina, una companya em comentava que entre vàries mares, van dir que cada dia una dugués els fills de totes a l'escola, alternat-se entre elles. Es va trobar que sempre n'hi havia que tenien coses per fer i es saltaven el torn i sempre eren les mateixes les que duien els nens. Al final cadascuna va per lliure i aquesta companya ha de començar una hora més tard a treballar i acabar també una hora més tard. No trobeu que és millor portar 5 nens 1 dia a la setmana a l'escola, que no pas portar-ne 1 cada dia?. El que hi guanyes és molt gran. Tens més temps per altres coses, a la feina pots acabar abans, gastes menys benzina, pots descansar una mica dels crits del nen, si t'ha sortir mogut ;)

Sempre m'ha costat entendre aquestes actituds. Ara començo a comprendre i a acceptar-les. Si ho fan és per falta de consciència de que han de tenir una actitud diferent. Si no tenen una actitud més positiva, és perquè no poden evitar de comportar-se com els marca la ment, que els fa fixar-se més en un benefici immediat i momentani, que en un benefici a llarg termini.

Cada cop accepto més aquestes accions. Encara hi ha una part de la meva ment que no ho accepta i s'hi rebel·la però cada cop és més petita. Jo també he fet aquest tipus de coses i cada cop entenc més que els altres les facin. Cada cop sóc més conscient de que la ment té una manera determinada de treballar i lluitar-hi és molt difícil i cansat (tot i que penso que s'ha de fer).  Perquè no hauria de donar llibertat als demés a cometre errors?.

Tota això es resumeix en una paraula: acceptació.

L'acceptació et dóna una llibertat i pau molt gran.

Sobre l'acceptació en parlaré més vegades. Ara, per il·lustrar el fet de no jutjar als altres, posaré un conte que en el seu moment em va agradar molt. És de Paulo Coelho, del llibre “Maktub”.

Un monjo del monestir de Sceta va cometre una falta molt greu i van cridar l'ermità més savi perquè la jutgés.

L'ermità s'hi va negar, però hi van insistir tant que, al final, hi va anar. Abans, però, va agafar un cubell i hi va fer uns quants forats. Després, el va omplir de sorra i es va encaminar al convent.

El superior, en veure'l entrar, li va preguntar què era allò.

• He vingut a jutjar el meu pròxim -va dir l'ermità-. Els meus pecats s'escolen darrere meu, com la sorra que s'escola pels forats del cubell. Però, com que no miro enrere, i no m'adono dels meus pecats, m'han cridat per jutjar el meu pròxim!
  

Els monjos van desistir del càstig en aquell mateix moment.

Tothom comet errors i només sense fixar-te en els teus propis defectes, pots jutjar els dels demés.

Guerres passades

http://xavierblanco.blogspot.com.es/2013/08/332-obediencia-debida.html

Hacía días que el sargento deambulaba solitario por las trincheras, pero aquella noche entró en el barracón y se sentó a comer con la tropa. A media cena se levantó y nos preguntó para qué lustrábamos cada mañana las bayonetas, para qué ajusticiábamos a los desertores, para qué engrasábamos los fusiles cuando hacía meses que no había munición, cuando nadie respondía a la radio y nada se sabía del general. Luego estrelló el plato contra el suelo.

Para qué, nos gritó, si el enemigo regresó a casa, si la guerra hace años que terminó.

Tothom viu guerres que podríem oblidar i passar pàgina.

En budisme hi ha el que s'anomena "deixar anar".  Bàsicament tracta de relaxar la ment, de no tancar-te en un pensament concret, en una opinió i obrir-te a altres possibilitats.  Si t'agafes molt a una opinió concreta, no deixes la possibilitat a altres opcions.

clara peya - m'és igual si avui plou (amb Judit Neddermann)

Hi ha una cançó que m'agrada molt.  L'he descoberta fa un parell de dies i l'he escoltada dotzenes de vegades.  Ara mateix la tinc al reproductor repetint-se constantment.  M'ha arribat al cor.  La Judit Neddermann desprèn amor.  S'ha bolcat en la cançó i li dona una emoció grandíssima.  I la Clara Peya ha fet una cançó molt íntima.

En moments com aquests m'agradaria tenir parella.  Una parella a qui abraçar estirats al sofà, a qui poder acariciar mentre no diem res.

Ara per ara, estic aprenent a estimar-me més a mi mateix i com més t'estimes a tu, més estimes als altres.

 

clara peya - m'és igual si avui plou
 

Es creix pas a pas

Fa una estona, mentre em dutxava, he recordat una reunió de departament en la que el cap de departament va dir que, fa temps es va adonar que per aconseguir coses, s'ha de treballar.  Com a qualsevol, no em va agradar.  Ho va dir fredament i em va desagradar.  Ja tenia assimilat aquest concepte i va ser una reacció momentània.

Avui m'ha vingut al cap aquest comentari i he comprés millor el seu significat.  Constantment intento créixer interiorment llegint llibres o reflexionant.  He recordat com era fa un any i dos i tres, i pas a pas he anat canviant.

Si et fixes en el camí que has de recórrer, pots tenir vertigen.  Si no et deixes influir per això i penses que cada dia pots fer un pas, al cap d'un temps te n'adones de tot el camí que has recorregut.

El millor és que cada cop m'importa menys el camí que tinc per davant, cada cop em diverteixo més recorrent-lo.

És com una cosa que diu el budisme.  S'han de deixar anar les coses, és llavors quan ets lliure.  Ara començo a entendre-ho.

Punt determinant per a fer el blog

Mica a mica he anat canviant, tranquil·litzant-me, estant més seré.  Trobo que és com les capes d'una ceba.  A mida que vas traient capes, apareix un "jo" més profund.  O també és com fer una escultura, a mida que vas polint-la, apareix el "David" que hi ha ocult.

He canviat sobretot des de que vaig anar a viure sol.  Al principi vaig passar per uns mesos en que estava molt agobiat per estar sol.  Quan vaig acostumar-m'hi, va ser un alliberament, em va ensenyar a acceptar-me.  Ara m'agrada passar molts moments de solitud.

Tot i això, no soc perfecte i no sempre estic tranquil.  He passat per una època en que em rebel·lava.  Abans no sabia dir que no i quan he aprés a fer-ho, he passat per un època de 2-3 anys en que ha sortit un miquel que s'ha "sublevat" fins i tot massa.  Intentava aplicar a la vida normal, la tranquilitat que aconsegueixo a casa, però no me'n surt-ho del tot.

Des de diumenge, ha sigut diferent (avui és dijous).  Vaig veure una entrevista a una escriptora que m'ha fet donar un pas més i instaurar més a la meva ment, que he de veure més sovint el món com el veig quan aconsegueixo tenir molta serenitat.  Es veu tot amb més llum, més brillant, amb positivisme.

El veure l'amor amb què parla aquesta escriptora, m'ha fet donar un pas més, treure una capa més de la ceba i ser més positiu.  En cada cosa que diu, en cada moviment, en cada expressió del rostre desprèn amor. He llegit gairebé tot el seu blog.  Una mica cada dia.  M'ha ajudat a mostrar més que soc carinyós.  Curiosament, al mostrar més una característica bàsica de la meva personalitat, ha fet que estigui més seré.

Jo també soc molt carinyós.  Encara que sóc un home, a part de tímid i he aprés a contindre'm i no mostrar-ho.  Veure-la a ella, llegir-la, conèixer-la, ha fet que canviï.

És curiós, fa temps que intento estar més calmat fora de les parets de casa i no ho aconsegueixo del tot, ni sempre, i llegir-la m'ha ajudat.  Tan sols en 4 dies.

Estic content.  Si t'esforces una mica i dónes un pas cada dia, per petit que sigui, arribes molt lluny, arribes a la felicitat.

Presentació

No havia tingut mai interès en fer un blog. Sóc una persona més aviat callada, tímida, sense moltes coses a dir, i escriure en un blog és de les últimes coses que hauria volgut fer.

Però la vida canvia. Fa 10 anys vaig arribar a un punt en que no podia estar més deprimit, va ser llavors que vaig començar a llegir llibres d'autoajuda. Va ser l'inici d'un canvi profund que m'està fent veure el món de forma diferent.

Precisament llegint un llibre, vaig adonar-me que hi ha molta gent que parla del mateix però donant-li una forma diferent. La base és la mateixa, però com s'explica i la forma que se li dona és diferent. Per exemple, l'aigua d'una ampolla és la mateixa encara que la posis en un got. Encara que el que s'expliqui sigui el mateix, cada persona trobarà més fàcil d'entendre una o altra explicació.

Espero que la meva forma de veure el món ajudi algú. Si més no, m'ajudarà a mi mateix a aclarir conceptes.

Fa uns dies una persona em va explicar que quan alguna cosa a la ment fa “clic” i comprens una idea, el que passa és el mateix que a un calidoscopi. Al moure'l, les peces es col·loquen al seu lloc i es forma una figura que abans no existia. Hi ha una comprensió que abans no tenies. Les peces són les mateixes, la forma que els has donat és diferent i t'ha ajudat a comprendre-ho.