Amor incondicional i acceptació

Al twitter s'ha desencadenat una conversa que m'ha fet re-capacitar en què penso sobre l'amor (amor en general per tothom, no només per la parella).

Poso els tweets per saber d'on surt l'explicació que faré.

Tweet inicial: Tere SM

No et busco, ni et conec, ni sé a on ets... Però t'estimo com s'estimen els somnis impossibles

resposta meva

una frasse molt maca, maquíssima. Una manera de pensar que també té la @CarlaGraciaM

Tere SM

M'alegro que t'agradi.Moltes gràcies per la comparació i per seguir-me ;) http://www.lallibretavermella.cat

resposta meva

de res ;) m'agrada la gent que parla amb emoció i totes dues ho feu

Carla

Arriba un moment en què parlar des del cor és l'única manera de parlar, què en penseu? :)

El significat que li vaig donar jo al que va dir inicialment la TereSM, va ser una expressió d'amor general cap a tothom. Últimament estic influenciat per l'amor incondicional que mostra la Carla Gràcia.

Pots estimar com diu el budisme o el cristianisme, estimar als altres incondicionalment. Això vol dir que s'ha d'acceptar que, al igual com tu, els altres tenen defectes i poden haver-hi actituds que no t'agradin. En això hi entra l'acceptació. Acceptar que una cosa que no t'agrada i no la pots controlar, pel que és millor acceptar-la.

Però va més enllà. Es tracta d'acceptar qualsevol cosa que no t'agradi. Si surts al carrer i està plovent, si no ho acceptes, tindràs pensaments que et faran estar malament, t'enfadaràs, etc. Si ho acceptes, arriba un moment que no importa el dia que fa. L'actitud que tens, és més positiva, estàs feliç. Continua agradant-te més que faci sol, però no et fa res que plogui. No pots controlar el temps que fa, així de clar, i l'acceptació et dóna una llibertat molt gran.

Acceptar no vol dir que t'hagis de conformar. Si una persona et parla malament, no has d'acceptar la situació i ja està. Acceptar que una situació és com és, no vol dir que hagis de conformar-te. El primer pas és acceptar que les coses són com són. El segon pas és intentar canviar la situació que no t'agrada.

Quan aprens a acceptar les coses tal com són, sents un alliberament molt gran. Hi ha una sèrie de pensaments negatius que et limiten i que mica en mica deixes de tenir. Desapareixen barreres que et limiten. Ja no estàs en quatre parets que t'oprimeixen i et limiten. Les parets estan cada cop més lluny i tens més espai. Aplicant una metàfora parlant de com és la ment, és com estar en un descampat ple d'herba. Per tot arreu hi ha parets que no et deixen accedir a alguns llocs del descampat. No saps què hi ha darrere. Com més parets tiris a terra, més coses descobreixes. De tu i de la vida en general. Veus una part del descampat i del cel més gran de la que veies abans. Veus que és immens. Pots enfocar la vista en la llunyania com no podies fer abans. Cada cop veus amb més detall i fins i tot veus amb colors més intensos i brillants.

I tornant a l'amor, per poder estimar, has d'acceptar als altres tal com són. Com tot, no existeixen els absoluts. Jo mateix, des de fa 2 diumenges en que vaig veure al “Via llibre” la entrevista a la Carla Gràcia, intento aplicar-ho més. Vaig veure en la Carla, una actitud que vull tenir també jo però tenia pendent d'aplicar. En el “camí” de madurar o de créixer interiorment o ser més savi (dit amb una paraula que m'agrada més i és molt més descriptiva), el camí té moltes branques i estava immers en algunes d'aquestes.

Veure a la Carla, m'ha fet dedicar-me més a aquesta vessant. No aplicar aquest amor incondicional, fa que em limiti i en alguns aspectes estigui encallat. Hi ha molts moments en que “m'ufuscu” i surt el miquel cabronet i surt la mala llet. Amb esforç es pot aconseguir qualsevol cosa i mica a mica accepto més als altres, amb els seus defectes.

I ara, ja d'una vegada ;) contestaré la pregunta de la Carla:

Comentari de la Carla: Arriba un moment en què parlar des del cor és l'única manera de parlar, què en penseu? :)

No he arribat al punt d'estimar incondicionalment de forma total, però com més creixo interiorment, m'adono que cada cop tinc més amor a dins meu. I com més en tinc, més capacitat tinc per tenir-ne. Ho dic d'un altre manera.

capacitat màxima que sóc capaç de tenir: 140

amor que realment sento: 110

El fet de créixer interiorment i sobretot, de sentir amor, fa que la meva capacitat màxima i l'amor que realment sento, augmentin:

nova capacitat màxima: 160

capacitat actual: 130

No se si és massa tècnica l'explicació però no se com explicar-ho d'un altre manera i a més sóc informàtic i les explicacions tècniques venen de sèrie ;)

Resumint: Com més estimo, més capacitat d'estimar tinc. És un bucle que es retroalimenta.

I penso que aquesta capacitat d'estimar, o no té límit o és molt llunyà. Vaig intentar-ho explicar al teu blog, Carla, però no em vaig explicar bé.

Això et du a un estat que fa que l'acceptació sigui molt gran i que també ho sigui l'amor que sents. Van entrelligats.

La Carla suposo que ha arribat a aquest estat i ja no concep parlar d'altre manera que no sigui amb el cor.

És una cosa que mica en mica aniré aconseguint. Amb una mica d'esforç cada dia (pas a pas) es pot arribar a la lluna.

Per posar un exemple de tot això. Mentre sopava, he vist a La 2 un documental del poeta Jaime Gil de Biedma. Estaven parlant amb el Fabià Estapè i ha comentat que el primer cop que el Jaime li va dir que era homosexual, el Fabià li va dir que escrigués poesia. En aquest moment he vist que hi va haver comprensió i respecte per part del Fabià cap al Jaime per la seva homosexualitat.

Sempre m'ha semblat entranyable el Fabià. Però en aquest moment he vist que encara el trobava més entranyable i que fins i tot m'estimava al Fabià. Feia anys que no veia al Fabià i comparant el que pensava d'ell fa uns anys, amb el que he pensat ara, hi ha hagut un gran canvi.

I ara donaré una volta més a tot el que he dit i aniré més enllà. Si evoluciones en altes conceptes a més de l'amor incondicional, per exemple en coneix-et més a tu mateix, saber més com penses, intentar veure des del punt de vista de la persona que t'està parlant (parlar d'això portaria un altre post tant llarg com aquest). Millorar en altres conceptes, et porta més enllà encara. L'amor incondicional és un pas important però no l'únic.

I sí Carla, penso que hi ha un moment que no vols tornar en rere i és l'única manera de parlar. Amb una mica d'esforç hi arribaré. Gràcies per l'empenta que m'ha donat coneix-et.

Què en penseu de tot això?

I, Carla, pel que fa a l'amor, has aconseguit aplicar-lo sempre?

Com la música m'agrada molt i estem parlant d'amor, us deixo una cançó molt maca que ajuda a “estimar”: Clara Peya – T'enyoro

No jutjar els defectes dels altres

Des de fa uns dies, estic acceptant interiorment una cosa intrínseca dels humans. No ens preocupem pels demés. No vols que ningú et trepitgi o et prengui el que és teu però no penses en que a vegades ets tu qui prens als altres i ho fem fins i tot a consciència. Aquesta falta de respecte es dóna en molts àmbits.

A la feina, una companya em comentava que entre vàries mares, van dir que cada dia una dugués els fills de totes a l'escola, alternat-se entre elles. Es va trobar que sempre n'hi havia que tenien coses per fer i es saltaven el torn i sempre eren les mateixes les que duien els nens. Al final cadascuna va per lliure i aquesta companya ha de començar una hora més tard a treballar i acabar també una hora més tard. No trobeu que és millor portar 5 nens 1 dia a la setmana a l'escola, que no pas portar-ne 1 cada dia?. El que hi guanyes és molt gran. Tens més temps per altres coses, a la feina pots acabar abans, gastes menys benzina, pots descansar una mica dels crits del nen, si t'ha sortir mogut ;)

Sempre m'ha costat entendre aquestes actituds. Ara començo a comprendre i a acceptar-les. Si ho fan és per falta de consciència de que han de tenir una actitud diferent. Si no tenen una actitud més positiva, és perquè no poden evitar de comportar-se com els marca la ment, que els fa fixar-se més en un benefici immediat i momentani, que en un benefici a llarg termini.

Cada cop accepto més aquestes accions. Encara hi ha una part de la meva ment que no ho accepta i s'hi rebel·la però cada cop és més petita. Jo també he fet aquest tipus de coses i cada cop entenc més que els altres les facin. Cada cop sóc més conscient de que la ment té una manera determinada de treballar i lluitar-hi és molt difícil i cansat (tot i que penso que s'ha de fer).  Perquè no hauria de donar llibertat als demés a cometre errors?.

Tota això es resumeix en una paraula: acceptació.

L'acceptació et dóna una llibertat i pau molt gran.

Sobre l'acceptació en parlaré més vegades. Ara, per il·lustrar el fet de no jutjar als altres, posaré un conte que en el seu moment em va agradar molt. És de Paulo Coelho, del llibre “Maktub”.

Un monjo del monestir de Sceta va cometre una falta molt greu i van cridar l'ermità més savi perquè la jutgés.

L'ermità s'hi va negar, però hi van insistir tant que, al final, hi va anar. Abans, però, va agafar un cubell i hi va fer uns quants forats. Després, el va omplir de sorra i es va encaminar al convent.

El superior, en veure'l entrar, li va preguntar què era allò.

• He vingut a jutjar el meu pròxim -va dir l'ermità-. Els meus pecats s'escolen darrere meu, com la sorra que s'escola pels forats del cubell. Però, com que no miro enrere, i no m'adono dels meus pecats, m'han cridat per jutjar el meu pròxim!
  

Els monjos van desistir del càstig en aquell mateix moment.

Tothom comet errors i només sense fixar-te en els teus propis defectes, pots jutjar els dels demés.