Al
twitter s'ha desencadenat una conversa que m'ha fet re-capacitar en
què penso sobre l'amor (amor en general per tothom, no només per la
parella).
Poso
els tweets per saber d'on surt l'explicació que faré.
Tweet
inicial: Tere SM
No et busco, ni et conec, ni sé a
on ets... Però t'estimo com s'estimen els somnis impossibles
resposta
meva
una frasse molt maca, maquíssima.
Una manera de pensar que també té la @CarlaGraciaM
Tere
SM
M'alegro que t'agradi.Moltes gràcies
per la comparació i per seguir-me ;)
http://www.lallibretavermella.cat
resposta
meva
de res ;) m'agrada la gent que parla
amb emoció i totes dues ho feu
Carla
Arriba un moment en què parlar des
del cor és l'única manera de parlar, què en penseu? :)
El
significat que li vaig donar jo al que va dir inicialment la TereSM,
va ser una expressió d'amor general cap a tothom. Últimament estic
influenciat per l'amor incondicional que mostra la Carla Gràcia.
Pots
estimar com diu el budisme o el cristianisme, estimar als altres
incondicionalment. Això vol dir que s'ha d'acceptar que, al igual
com tu, els altres tenen defectes i poden haver-hi actituds que no
t'agradin. En això hi entra l'acceptació. Acceptar que una cosa
que no t'agrada i no la pots controlar, pel que és millor
acceptar-la.
Però
va més enllà. Es tracta d'acceptar qualsevol cosa que no t'agradi.
Si surts al carrer i està plovent, si no ho acceptes, tindràs
pensaments que et faran estar malament, t'enfadaràs, etc. Si ho
acceptes, arriba un moment que no importa el dia que fa. L'actitud
que tens, és més positiva, estàs feliç. Continua agradant-te més
que faci sol, però no et fa res que plogui. No pots controlar el
temps que fa, així de clar, i l'acceptació et dóna una llibertat
molt gran.
Acceptar
no vol dir que t'hagis de conformar. Si una persona et parla
malament, no has d'acceptar la situació i ja està. Acceptar que
una situació és com és, no vol dir que hagis de conformar-te. El
primer pas és acceptar que les coses són com són. El segon pas és
intentar canviar la situació que no t'agrada.
Quan
aprens a acceptar les coses tal com són, sents un alliberament molt
gran. Hi ha una sèrie de pensaments negatius que et limiten i que
mica en mica deixes de tenir. Desapareixen barreres que et limiten.
Ja no estàs en quatre parets que t'oprimeixen i et limiten. Les
parets estan cada cop més lluny i tens més espai. Aplicant una
metàfora parlant de com és la ment, és com estar en un descampat
ple d'herba. Per tot arreu hi ha parets que no et deixen accedir a
alguns llocs del descampat. No saps què hi ha darrere. Com més
parets tiris a terra, més coses descobreixes. De tu i de la vida en
general. Veus una part del descampat i del cel més gran de la que
veies abans. Veus que és immens. Pots enfocar la vista en la
llunyania com no podies fer abans. Cada cop veus amb més detall i
fins i tot veus amb colors més intensos i brillants.
I
tornant a l'amor, per poder estimar, has d'acceptar als altres tal
com són. Com tot, no existeixen els absoluts. Jo mateix, des de fa
2 diumenges en que vaig veure al “Via llibre” la entrevista a la
Carla Gràcia, intento aplicar-ho més. Vaig veure en la Carla, una
actitud que vull tenir també jo però tenia pendent d'aplicar. En
el “camí” de madurar o de créixer interiorment o ser més savi
(dit amb una paraula que m'agrada més i és molt més descriptiva),
el camí té moltes branques i estava immers en algunes d'aquestes.
Veure
a la Carla, m'ha fet dedicar-me més a aquesta vessant. No aplicar
aquest amor incondicional, fa que em limiti i en alguns aspectes
estigui encallat. Hi ha molts moments en que “m'ufuscu” i surt
el miquel cabronet i surt la mala llet. Amb esforç es pot
aconseguir qualsevol cosa i mica a mica accepto més als altres, amb
els seus defectes.
I
ara, ja d'una vegada ;) contestaré la pregunta de la Carla:
Comentari de la Carla: Arriba un
moment en què parlar des del cor és l'única manera de parlar, què
en penseu? :)
No
he arribat al punt d'estimar incondicionalment de forma total, però
com més creixo interiorment, m'adono que cada cop tinc més amor a
dins meu. I com més en tinc, més capacitat tinc per tenir-ne. Ho
dic d'un altre manera.
capacitat
màxima que sóc capaç de tenir: 140
amor
que realment sento: 110
El
fet de créixer interiorment i sobretot, de sentir amor, fa que la
meva capacitat màxima i l'amor que realment sento, augmentin:
nova
capacitat màxima: 160
capacitat
actual: 130
No
se si és massa tècnica l'explicació però no se com explicar-ho
d'un altre manera i a més sóc informàtic i les explicacions
tècniques venen de sèrie ;)
Resumint:
Com més estimo, més capacitat d'estimar tinc. És un
bucle que es retroalimenta.
I
penso que aquesta capacitat d'estimar, o no té límit o és molt
llunyà. Vaig intentar-ho explicar al teu blog, Carla, però no em
vaig explicar bé.
Això
et du a un estat que fa que l'acceptació sigui molt gran i que també
ho sigui l'amor que sents. Van entrelligats.
La
Carla suposo que ha arribat a aquest estat i ja no concep parlar
d'altre manera que no sigui amb el cor.
És
una cosa que mica en mica aniré aconseguint. Amb una mica d'esforç
cada dia (pas a pas) es pot arribar a la lluna.
Per
posar un exemple de tot això. Mentre sopava, he vist a La 2 un
documental del poeta Jaime Gil de Biedma. Estaven parlant amb el
Fabià Estapè i ha comentat que el primer cop que el Jaime li va dir
que era homosexual, el Fabià li va dir que escrigués poesia. En
aquest moment he vist que hi va haver comprensió i respecte per part
del Fabià cap al Jaime per la seva homosexualitat.
Sempre
m'ha semblat entranyable el Fabià. Però en aquest moment he vist
que encara el trobava més entranyable i que fins i tot m'estimava al
Fabià. Feia anys que no veia al Fabià i comparant el que pensava
d'ell fa uns anys, amb el que he pensat ara, hi ha hagut un gran
canvi.
I
ara donaré una volta més a tot el que he dit i aniré més enllà.
Si evoluciones en altes conceptes a més de l'amor incondicional, per
exemple en coneix-et més a tu mateix, saber més com penses,
intentar veure des del punt de vista de la persona que t'està
parlant (parlar d'això portaria un altre post tant llarg com
aquest). Millorar en altres conceptes, et porta més enllà encara.
L'amor incondicional és un pas important però no l'únic.
I
sí Carla, penso que hi ha un moment que no vols tornar en rere i és
l'única manera de parlar. Amb una mica d'esforç hi arribaré.
Gràcies per l'empenta que m'ha donat coneix-et.
Què
en penseu de tot això?
I,
Carla, pel que fa a l'amor, has aconseguit aplicar-lo sempre?
Com
la música m'agrada molt i estem parlant d'amor, us deixo una cançó
molt maca que ajuda a “estimar”: Clara Peya – T'enyoro
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada