conte: l'últim viatge

Mica a mica la vida se m'escapa. Paradoxalment, no perdo la consciència. Continuo sent tant conscient com fa una hora, quan les forces començaren a abandonar-me. La por que tenia a morir s'ha anat substituint per una serenor calmada i tranquil·la que m'ompla i em reconforta.

El cos no em respon. No aconsegueixo enfocar ni dirigir els ulls a cap lloc en concret. Lentament van a la deriva. El dolor que durant dies interminables m'ha turmentat, ara és extern a mi. Sembla que sigui un altre jo qui l'experimenti.

També ha desaparegut la por a deixar enrere als que estimo. No se si era por a deixar-los sense un punt de referència o vanitat a pensar que realment em necessiten. Continuaran vivint la seva vida. Riuran, estimaran, odiaran, ploraran... i de tant en tant, em recordaran. i jo no hi seré. Realment té importància? Ara, amb una claredat immensa, me n'adono que no. Dono l'esquena a totes les pors que he tingut ara i sempre, i accepto el que inexorablement s'acosta.

Dolçament la vida, ja cansada, s'apaga, renuncia a la lluita i exala l'últim sospir. El pit resta immòbil i el só ronc de la respiració deixa pas al silenci.

Un altre cop, inexplicablement, la consciència no desapareix. Una foscor intensa però reconfortant, m'envolta plàcidament. interiorment somric. Si... somric!. Amb una energia que em desborda, de nou em sento jove. Sento que el meu ser -perquè no puc dir-ne cos- està fet d'energia, de matèria, d'aigua, de foc... de no-res i de tot a la vegada. i batega. No amb un batec constant, sinó amb un batec que segueix un ritme, marcat per una dolça melodia. La simfonia perfecte. La que qualsevol músic voldria composar. i em pregunto, d'aquí sorgeix la música? ¿és per això que ens desperta tantes emocions? Noto instintivament que al meu interior en conec la resposta.

Amb una pau immensa, tinc ganes de començar el viatge que sem presenta. Avanço amb pas ferm. No se què tinc al davant, ni el que m'espera. Però sí sé que serà un viatge emocionant. Serà el més gran i últim viatge.

viure el present, mentre treballes

Quan tens molta informació amb la que treballar i has de destriar la que necessites de la que no, és molt fàcil equivocar-te o deixar-te coses.

Des de fa uns dies faig una feina d'aquest tipus.

Com tot, al començar a fer una cosa que no has fet mai, has d'aprendre'n.  Avui s'ha complicat la cosa perquè s'havien de controlar encara més coses que els dies anteriors.  He vist que a la vegada volia estar per masses coses i em posava nerviós i m'estresava.  Hi ha hagut un moment que he recordat allò de viure l'instant present i he pensat en concentrar-me en en la dada que tenia que entrar en aquell moment.  Una sola dada, com un teléfon o pensar que tenia que entrar les dades d'una persona i pensava en quines entrar.  Una mica com estar pel moment present del que parla la meditació, el budisme o el mindfulness.  D'una manera light però que en aquell moment n'hi havia prou.

Ha sigut més fàcil fer-ho aquesta vegada que altres, suposo que ha sigut perquè he arribat a enfadar-me i estressar-me molt i m'ha servit per donar un pas més i fer-ho millor.
He llegit i sentit moltes vegades que al posar-te en una situació límit, és quan més aprens.  És fàcil de dir.  Com tothom evito aquestes situacions, conscient o inconscientment.

Un altre cosa que aconsegueixo fer des de fa un temps és no jutjar les coses com a bones o dolentes, o m'agraden o no m'agraden, i això deu haver ajudat a que avui em relaxés i em concentrés en fer cada cosa en el seu moment i no pensar en altres coses.

Ara la qüestió està en fer que no sigui una cosa esporàdica.
Per aconseguir això, fa falta tenir ganes de repetir-ho, recordar constantment que vols aplicar-ho i finalment fer-ho.

conte: instants de felicitat

Avui és un dia especial.  S'estimen sense impureses, amb un amor pur que és més que la suma de tots dos.  És la suma d'anys d'estimar-se.

Tots dos com a un duet de violí que toca una melodia, es complementen mentre encenen les espelmes, fan el sopà i paren la taula.  Un posa un plat, mentre l'altre a la vegada posa la copa a uns centímetres.  Es miren amb mirades de complicitat, ballant un vals que han ballat milers de vegades.  Però cap ha sigut com aquesta.  Avui és un dia especial.  És el seu cinquantè aniversari.

Ell de tant en tant, com si fos fortuït, li acaricia la mà al deixar una forquilla al costat d'on ella deixa un ganivet.  Pot semblar que és una nota mal tocada en la cançó que interpreten.  Un gest mal executat que fa sonar malament una nota.  Però és tot el contrari.  Són notes que realcen la bellesa del moment.  És com una nota tocada per sobre de la resta que marca un moment àlgid.

Es miren amb complicitat i tendresa.

A ella li agrada que ho faci.  Per un instant se sent flotar.  Tot i els anys, encara se sent com una adolescent.  Es sent lleugera com una fulla, ballant al so de la cançó més maca del món.  Està expectant en tot moment per veure què serà el següent que farà ell, posant-se vermella només de pensar-hi.

Tots dos somriuen tranquil·lament.  Són feliços i viuen el moment present.  Són moments de complicitat i sensualitat que els uneixen encara més.

Fa temps es van adonar que l'amor no té mida i cada dia el fan créixer una mica més.

conte: La sort és al teu costat, només has de veure-la

Cada dia es lleva esperant que d'una vegada la seva sort canviï.  Té una feina que no li agrada.  Una parella que no l'estima.  Nota com l'envolta un núvol fosc que tot al seu voltant ho enverina.

Afronta el dia a dia amb desgana i una buidor a l'ànima que el desgasta mica a mica.  No entén perquè per ell ningú es preocupa.  Perquè no li pregunten com està, com li va la vida.

Però la vida no és del color del cristall amb què es mira.  La seva dona sí se'n preocupa.  Intenta parlar-hi però ell no l'escolta, les seves paraules són com paper d'estrassa que li fan sagnar l'ànima.

Si ell algun cop s'hagués preocupat per escoltar-la sense jutjar-la, s'hagués adonat que no l'odiava; l'estimava.  Si hagués escoltat els desitjos i els neguits de la seva dona, s'hagués adonat de com l'estimava.  i hagués conegut una petita passió d'ella.  Hagués vist que a la terrassa hi té el seu petit paradís.  Un paradís fet de flors.  Les cuida amb amor, tal com a ell voldria cuidar, però ell no es deixa. Si li demostrés una mica d'amor, ella li hagués explicat que de tant en tant, en una de les torretes hi creix la sort.  Hi creix un trèvol especial, un trèvol de 4 fulles.  Un trèvol que potser, ves a saber, li hagués canviat la vida.

Perquè si no mires el que tens al voltant, si no et preocupes per la persona que tens al costat, si no afrontes la vida il·luminant-la en comptes d'enfosquir-la, la sort passa pel teu costat sense veure-la.  La sort, com una nena amb vestit nou i mirada radiant, fins i tot et crida, salta, intenta fer-se veure i et somriu amb alegria.  Però tu crispat per una ment que et limita, no la veus i la sort, amb el cap cot i una llàgrima, se'n va tota trista.  i tu lector, potser ja te n'has adonat, la sort en aquesta història no era el trèvol, la sort estava disfressada de dona, la dona que l'estimava.