conte: l'últim viatge

Mica a mica la vida se m'escapa. Paradoxalment, no perdo la consciència. Continuo sent tant conscient com fa una hora, quan les forces començaren a abandonar-me. La por que tenia a morir s'ha anat substituint per una serenor calmada i tranquil·la que m'ompla i em reconforta.

El cos no em respon. No aconsegueixo enfocar ni dirigir els ulls a cap lloc en concret. Lentament van a la deriva. El dolor que durant dies interminables m'ha turmentat, ara és extern a mi. Sembla que sigui un altre jo qui l'experimenti.

També ha desaparegut la por a deixar enrere als que estimo. No se si era por a deixar-los sense un punt de referència o vanitat a pensar que realment em necessiten. Continuaran vivint la seva vida. Riuran, estimaran, odiaran, ploraran... i de tant en tant, em recordaran. i jo no hi seré. Realment té importància? Ara, amb una claredat immensa, me n'adono que no. Dono l'esquena a totes les pors que he tingut ara i sempre, i accepto el que inexorablement s'acosta.

Dolçament la vida, ja cansada, s'apaga, renuncia a la lluita i exala l'últim sospir. El pit resta immòbil i el só ronc de la respiració deixa pas al silenci.

Un altre cop, inexplicablement, la consciència no desapareix. Una foscor intensa però reconfortant, m'envolta plàcidament. interiorment somric. Si... somric!. Amb una energia que em desborda, de nou em sento jove. Sento que el meu ser -perquè no puc dir-ne cos- està fet d'energia, de matèria, d'aigua, de foc... de no-res i de tot a la vegada. i batega. No amb un batec constant, sinó amb un batec que segueix un ritme, marcat per una dolça melodia. La simfonia perfecte. La que qualsevol músic voldria composar. i em pregunto, d'aquí sorgeix la música? ¿és per això que ens desperta tantes emocions? Noto instintivament que al meu interior en conec la resposta.

Amb una pau immensa, tinc ganes de començar el viatge que sem presenta. Avanço amb pas ferm. No se què tinc al davant, ni el que m'espera. Però sí sé que serà un viatge emocionant. Serà el més gran i últim viatge.