No jutjar els defectes dels altres

Des de fa uns dies, estic acceptant interiorment una cosa intrínseca dels humans. No ens preocupem pels demés. No vols que ningú et trepitgi o et prengui el que és teu però no penses en que a vegades ets tu qui prens als altres i ho fem fins i tot a consciència. Aquesta falta de respecte es dóna en molts àmbits.

A la feina, una companya em comentava que entre vàries mares, van dir que cada dia una dugués els fills de totes a l'escola, alternat-se entre elles. Es va trobar que sempre n'hi havia que tenien coses per fer i es saltaven el torn i sempre eren les mateixes les que duien els nens. Al final cadascuna va per lliure i aquesta companya ha de començar una hora més tard a treballar i acabar també una hora més tard. No trobeu que és millor portar 5 nens 1 dia a la setmana a l'escola, que no pas portar-ne 1 cada dia?. El que hi guanyes és molt gran. Tens més temps per altres coses, a la feina pots acabar abans, gastes menys benzina, pots descansar una mica dels crits del nen, si t'ha sortir mogut ;)

Sempre m'ha costat entendre aquestes actituds. Ara començo a comprendre i a acceptar-les. Si ho fan és per falta de consciència de que han de tenir una actitud diferent. Si no tenen una actitud més positiva, és perquè no poden evitar de comportar-se com els marca la ment, que els fa fixar-se més en un benefici immediat i momentani, que en un benefici a llarg termini.

Cada cop accepto més aquestes accions. Encara hi ha una part de la meva ment que no ho accepta i s'hi rebel·la però cada cop és més petita. Jo també he fet aquest tipus de coses i cada cop entenc més que els altres les facin. Cada cop sóc més conscient de que la ment té una manera determinada de treballar i lluitar-hi és molt difícil i cansat (tot i que penso que s'ha de fer).  Perquè no hauria de donar llibertat als demés a cometre errors?.

Tota això es resumeix en una paraula: acceptació.

L'acceptació et dóna una llibertat i pau molt gran.

Sobre l'acceptació en parlaré més vegades. Ara, per il·lustrar el fet de no jutjar als altres, posaré un conte que en el seu moment em va agradar molt. És de Paulo Coelho, del llibre “Maktub”.

Un monjo del monestir de Sceta va cometre una falta molt greu i van cridar l'ermità més savi perquè la jutgés.

L'ermità s'hi va negar, però hi van insistir tant que, al final, hi va anar. Abans, però, va agafar un cubell i hi va fer uns quants forats. Després, el va omplir de sorra i es va encaminar al convent.

El superior, en veure'l entrar, li va preguntar què era allò.

• He vingut a jutjar el meu pròxim -va dir l'ermità-. Els meus pecats s'escolen darrere meu, com la sorra que s'escola pels forats del cubell. Però, com que no miro enrere, i no m'adono dels meus pecats, m'han cridat per jutjar el meu pròxim!
  

Els monjos van desistir del càstig en aquell mateix moment.

Tothom comet errors i només sense fixar-te en els teus propis defectes, pots jutjar els dels demés.